últims dies

Saber o no saber? Vet ací la petita qüestió intel·lectual
Ser conscients o no? Vet ací el dubte ètico-moral primermundista

A vegades sabem la data exacta dels últims dies: l’últim dia de classe, l’últim dia de l’any, l’últim dia de pagar l’hipoteca, l’últim dia de solter/a, l’últim dia de vacances, l’últim dia abans de canviar de casa, l’últim dia de cobrar l’atur, l’últim dia abans de començar la dieta netejadora, l’últim dia de rebaixes, l’últim dia de consum preferible dels iogurts...

I aleshores el podem organitzar per a que aquest últim dia agafe tota la seua dimensió emocional i s’instal·le en la nostra memòria de forma satisfactòria per al futur: fer una gran festa, quedar amb els amics íntims, convidar a la persona estimada a un sopar inoblidable, atapeir-te de menjar-fem, menjar-te tots els iogurts de la nevera, comprar-te qualsevol cosa inservible a bon preu, donar-te un plaer personal i intransferible..., encara que no sempre les expectatives dipositades en aquestes celebracions s’acompleixen.

Però també és cert que a vegades els últims dies ens sorprenen sobtadament i només en som conscients quan ja formen part del passat, quan ja no es poden fer aquelles coses que hauríem fet si ho haguérem sabut de bestreta. I just per això, a voltes els recordem de forma natural, sense artificis pseudo-emocionals.

Llavors què preferiu: ser o no ser conscients? saber-ho o no saber-ho?
Els que vulgueu saber-ho i per tant prendre consciència, continueu llegint...

... Serà el diumenge, dia 28 de juny, a les 20h., al cafè del duende, i serà l’últim dia de contes de la temporada dosmilhuit-nou

Ara ja ho sabeu, així que esteu en condicions de preparar-vos per a l’ocasió i si voleu veure l’efecte contrari, aneu amb algú sense informar-li a què hi aneu.
Els/les narradors/es també en som conscients, així que prepararem el més adient per a gaudir d’aquest dia de comiat.

Els que no vingueu, haureu de confiar en la memòria (sempre selectiva) dels que sí hi serem, i hi riurem, i hi gaudirem, i hi somniarem en la felicitat duradora, i hi viatjarem fins on l’adn cultural ens permeta, i hi creurem en móns impossibles de justos que són, i hi estimarem algú que mai abraçarem, i hi mentirem fins que només ens queden veritats absolutes dignes d’oblidar, i hi beurem com si fos l’apocalipsi dionisíac, i hi cridarem sense fi fins que els trons municipals ens silencien, i hi suarem per tot el cos i més enllà, i hi fornic................................................................................. i bon estiu per a totes i tots