Amanida de tonyina / Ensalada de atún

más abajo en castellano

Amanida de tonyina

Obrir una llauna de tonyina és un acte de fortes arrels familiars que sempre ha estat carregat de perills: aquelles llaunes de llautó que calia obrir quasi a puntellades i que dibuixaven unes dents ben esmolades àvides de mossegar-nos el dit gros; més tard les maquinetes de rosca de dissenys infinits que generaven un fil finíssim digne de ser un estri de cirurgià; i els obre fàcils que de tan senzills són els que més ferits n’han fet,... però el I+D+I (Investigació científica, Desenvolupament, Innovació tecnològica) finalment ens ha donat unes llaunetes tapades hermèticament amb una mena de paper que fins i tot els nens poden manipular sense cap perill (a no ser el derivat pel contingut de colesterol o per l’ús fraudulent de la llauna en si).

I ens crèiem fora de perill, però del físic, no del psicològic. Perquè ara a l’obrir la llauneta de tonyina (en oli d’oliva i baix contingut de sal i greix) pense en la pobresa que hi ha al nostre planeta i en famílies famèliques assegudes hores i hores sense res que fer ni menjar i en governs inventats corruptes inservibles i en pirates miserables (de misèria) sense el glamour literari dels corsaris del segle XVII (la major part d’ells pagats per estats europeus) i en mariners assalariats segrestats en bodegues de 2000 tones i en politics menejant-se per les televisions com taurons davant d’una nova presa ferida i en famílies ploroses impotents i en maletins carregats de bitllets on bona part d’ells, com en els temps de l’envejada i cinematogràfica pirateria caribenya (tolerada per a menors), acabaran en mans blanques primermundistes, potser de parla políticament correcta i d’esperit democràtic...

Col·locar la tonyina desfeteta en una enciamera damunt les fulles d’encisam ben rentadetes i tallades, afegir les cebetes, les olives desossades i picades, la creïlla tallada en rodes i els ous en rodanxes. Amanir amb sal, vinagre, pebre i oli al gust.

Si ens la mengem mirant la tele o no queda al parer de cadascú-na

Ensalada de atún

Abrir una lata de atún es un acto de fuertes raíces familiares que siempre ha estado cargado de peligros: aquellas latas de latón que había que abrir casi a navajazos y que dibujaban unos dientes bien afilados ávidos de mordernos el dedo gordo; más tarde las maquinillas de rosca de diseños infinitos que generaban un hilo finísimo digno de ser un utensilio de cirujano; y los abre fáciles que de tan sencillos son los que más heridos han hecho,... pero el I+D+I (Investigación científica, Desarrollo, Innovación tecnológica) finalmente nos ha dado unas latitas tapadas herméticamente con una especie de papel que incluso los niños pueden manipular sin ningún peligro (a no ser el derivado por el contenido de colesterol o por el uso fraudulento de la lata en sí).

Y nos creíamos fuera de peligro, pero del físico, no del psicológico. Porque ahora al abrir la latita de atún (en aceite de oliva y bajo contenido de sal y grasa) pienso en la pobreza que hay en nuestro planeta y en familias famélicas sentadas horas y horas sin nada que hacer ni comer y en gobiernos inventados corruptos inservibles y en piratas miserables (de miseria) sin el glamour literario de los corsarios del siglo XVII (la mayor parte de ellos pagados por estados europeos) y en marineros asalariados secuestrados en bodegas de 2000 toneladas y en políticos moviéndose por las televisiones como tiburones ante una nueva presa herida y en familias llorosas impotentes y en maletines cargados de billetes donde buena parte de ellos, como en los tiempos de la envidiada y cinematográfica piratería caribeña (tolerada para menores), acabarán en manos blancas primermundistas, tal vez de habla políticamente correcta y de espíritu democrático...

Colocar el atún desmenuzado en una ensaladera sobre las hojas de lechuga bien limpias y cortadas, añadir las cebollitas, las olivas deshuesadas y picadas, la patata cortada en ruedas y los huevos en rodajas. Sazonar con sal, vinagre, pimienta y aceite al gusto.

Si nos la comemos mirando la tele o no queda al parecer de cada cual

Sembla que ... però no és

Quan sembla que tot està en marxa: el col·legi dels xiquets, les sessions del gimnàs, les col·leccions d'inutilitats que omplen els kioskos, els processos de separacions emocionals postvacacionals, la campanya tardorenca dels bolets.

Quan sembla que aquells-es que de tan relaxats somreiem sense adonar-nos-en durant els dies estiuencs d'oci i plaers no eren ni l'ombra dels-es que som ara.

Quan sembla que l'important és l'absoluta realitat, els fets demostrables, les dades contrastades.

Quan sembla que el gaudi del temps lliure resideix en els productes internet-televisius-telefonicomòbils.

Quan sembla que el simple fet de xocar-se les mans, o bsesar-se les galtes, o només fregar-se lleument ens pot transmetre no sé quina cosa aviar o A o H1 o...

Quan sembla tot això i pot ser més coses que oblide, encara hi ha una oportunitat per a presenciar un començament, per a riure sense adonar-nos-en, per a oblidar la realitat demostrable contrastada, per a gaudir sense aparells electrònics, per a besar-nos o tocar-nos o fregar-nos (si volem), per a retrobar-nos.

I serà possible aquest diumenge 18 d'octubre a les 20 h. al café del duende on començarem la temporada de contes i narracions.

Ja sabeu que l'entrada aquest dia serà gratuïta, que l'eixida serà voluntària i que la permanència serà còmplice de tot allò que s'esdevindrà: conviure amb personatges infames, riure's de situacions politicament incorrectes, sorprendre's d'informacions inesperades, meravellar-se amb detalls ètico-morals insospitats, compartir les emocions i sensacions (por, fragilitat d'esperit, inseguretat...) que les narradores i els narradors ens vullguen oferir...

Per la meua part done la meua paraula que no contaré l'història de “los trajes nuevos de los emperadores-diputados”, ni la de “la cabeza que rodó para salvar a los 40 ladrones”, ni la de “la fiesta de los bigotes para todos”, ni la de “El zapatero que fue a la casa blanca del dios negro”, ni la de “Si tu me dices IVA te lo doy todo”, ni la de “Rita, Rita, Rita lo que se roba no se juzga”, ni la de “El silencio de los peperos”, ni la de “La hostia consagrada que queria ser pastilla única”.

Passeu aquesta informació a aquells-es que siguen dignes de comprartir amb vosaltres el seient de copilot per a viatjar del Quebequestem a l'Hemdeixiralcarrerdunaputavegada.

benvinguda

Benviguda tardor, benvinguts dies de retrobaments postestivals, benvinguts nous projectes per a farcir l'existència que només ens demana menjar, dormir i procrear, i que ens deixa tant de temps per a gaudir d'allò que inventem, benvinguda pluja amiga i companya de tants plaers inconfessables, benvinguts fantasmes quotidians després de les vostres ben merescudes vacances, benvigudes mantetes per a acompanyar els somnis reparadors de malifetes i regeneradors de capacitats desconegudes, benviguts virus tardorencs que ens regalareu dies de llit i d'alucinacions febrils, benvingudes tempestes de trons i llampecs per a nedar entre la força de la natura amb pors infantils i sensacions de llibertat infinita, benvinguts nous amors, separacions emocionals, noves vides, i pels que ens han deixat benviguda nova incògnita.

Benvingudes i benvinguts a totes i tots a la tardor, a aquest temps que tant estime, pot ser perquè va ser el primer que vaig gaudir en néixer o perquè el meu disseny culturhormonal és fet per la frescoreta, la pluja i els colors de rovell, o només perquè m'agrada i punt.

Per a mi aquest dia plujós és el millor regal que em podria donar la vida per començar el camí cap les quarantasis tardors

Ens veiem sota un balcó protector o en la cua del cinema o qui sap on

Besos

últims dies

Saber o no saber? Vet ací la petita qüestió intel·lectual
Ser conscients o no? Vet ací el dubte ètico-moral primermundista

A vegades sabem la data exacta dels últims dies: l’últim dia de classe, l’últim dia de l’any, l’últim dia de pagar l’hipoteca, l’últim dia de solter/a, l’últim dia de vacances, l’últim dia abans de canviar de casa, l’últim dia de cobrar l’atur, l’últim dia abans de començar la dieta netejadora, l’últim dia de rebaixes, l’últim dia de consum preferible dels iogurts...

I aleshores el podem organitzar per a que aquest últim dia agafe tota la seua dimensió emocional i s’instal·le en la nostra memòria de forma satisfactòria per al futur: fer una gran festa, quedar amb els amics íntims, convidar a la persona estimada a un sopar inoblidable, atapeir-te de menjar-fem, menjar-te tots els iogurts de la nevera, comprar-te qualsevol cosa inservible a bon preu, donar-te un plaer personal i intransferible..., encara que no sempre les expectatives dipositades en aquestes celebracions s’acompleixen.

Però també és cert que a vegades els últims dies ens sorprenen sobtadament i només en som conscients quan ja formen part del passat, quan ja no es poden fer aquelles coses que hauríem fet si ho haguérem sabut de bestreta. I just per això, a voltes els recordem de forma natural, sense artificis pseudo-emocionals.

Llavors què preferiu: ser o no ser conscients? saber-ho o no saber-ho?
Els que vulgueu saber-ho i per tant prendre consciència, continueu llegint...

... Serà el diumenge, dia 28 de juny, a les 20h., al cafè del duende, i serà l’últim dia de contes de la temporada dosmilhuit-nou

Ara ja ho sabeu, així que esteu en condicions de preparar-vos per a l’ocasió i si voleu veure l’efecte contrari, aneu amb algú sense informar-li a què hi aneu.
Els/les narradors/es també en som conscients, així que prepararem el més adient per a gaudir d’aquest dia de comiat.

Els que no vingueu, haureu de confiar en la memòria (sempre selectiva) dels que sí hi serem, i hi riurem, i hi gaudirem, i hi somniarem en la felicitat duradora, i hi viatjarem fins on l’adn cultural ens permeta, i hi creurem en móns impossibles de justos que són, i hi estimarem algú que mai abraçarem, i hi mentirem fins que només ens queden veritats absolutes dignes d’oblidar, i hi beurem com si fos l’apocalipsi dionisíac, i hi cridarem sense fi fins que els trons municipals ens silencien, i hi suarem per tot el cos i més enllà, i hi fornic................................................................................. i bon estiu per a totes i tots

mesurar i triar

Quina és la distancia adient per a satisfer un desig? En quina quantitat de temps està el límit si es tracta d’assolir un objectiu? On està la frontera entre el lluny i el prop si en la meta podem gaudir d’un amic?
Encara que durant tot el dia estem mesurant coses: les hores del treball; la quantitat de combustible al cent quilometres; els metres quadrats de l’espai on veurem la tele, cuinarem, somniarem...; la dosi de medicació que cal per continuar endavant... Mesurar allò que és realment important per a la vida, per a la nostra vida resulta absolutament impossible.
Per això vaig a donar-vos les dades mesurables i vosaltres trieu si us paga la pena o no

previsió meteorològica: màxima 27ºC, mínima 16ºC, probabilitat de pluja 5%
distància des del centre de València: 14 Km en cotxe, 9,5 Km a peu, 11 Km. en bicicleta
temps des del centre de València: 21 minuts en cotxe, 2 hores 18 minuts a peu, 46 minuts en bicicleta
transbord en metro: direcció rafelbunyol, aturada montcada-alfara
preu: 0,0 euros; 0,0 dòlars; 0,0 lliures; 0,0 iens; 0,0 dirhams; 0,0 pesos
comarca: horta nord
localitat: montcada
lloc: parc de la mediterrània
horari: 22,30 hores
dia de la setmana: divendres
data: 29 de maig de 2009
esdeveniment: “històries que conten” per domingo chinchilla
vestuari protocol·lari: de lliure elecció

I si no veniu que els déus us siguen favorables i que allò que feu entre les 22,30 i les 24h. d’eixe dia us acoste a la felicitat i una espurna de bondat ompli els vostres cors i algun dels vostres desigs es materialitze a la vostra existència i el somriure siga tatuat al vostre gest per sempre, per sempre... perquè si no és així haureu errat en la vostra tria. (ara canteu aquest últim paràgraf a l’estil d’en lluís llach)

Ah! la lluna estarà creixent (moment adequat per a tallar-se els cabells però no per a plantar alls)

Trobeu les set semblances

1999 2009

necesidad de orar

Davant de la necessitat de pregar al més enllà per a obligar a la natura a sometre's a les nostres exigències, vos transmitim aquestes instruccions per a fer-ho bé i no com a cadascú li vinga en gana

Instrucciones para orar

Cuando sienta la necesidad imperiosa de encomendarse a fuerzas ocultas y misteriosas para apañar alguna cosilla de su monótona vida, o bien el miedo a lo desconocido le lleve a hipotecar su felicidad por un futuro seguro para usted y sus amigos y familiares, diríjase a un lugar mental que no le disperse de la tarea tan importante a realizar, vaya adquiriendo lentamente una posición corporal de sumisión espiritual (recomendamos la genuflexión), tome una lenta inspiración sintiendo cada molécula de aire y cuando la cianosis comience a hacerse presente en su epidermis relaje la musculatura labial y deje salir suavemente un hilo de aire calido cargado de sus toxinas y microbios.

Ahuyente de su pensamiento las ideas e imágenes superficiales que llenan de contenido su existencia y deje solamente aquellas que nazcan de sus emociones, o lo que es conocido como mente en blanco.

Active el proceso de “fe ciega en” siguiendo los pasos que muestra el archivo multimedia adjunto, si no lo consiguiera puede ingerir una de las grageas de la caja negra llamadas “fetal”. Ahora puede comenzar con el ritual, elija uno que se adapte a su coeficiente moral, para ello realice previamente el test psicoético que se entrega junto con este pack.

Tómese el tiempo que su entrenador personal haya destinado a este menester y una vez concluido el proceso oratorio puede satisfacer todas sus necesidades fisiológicas, repito, todas.

No se recomienda realizar la oración más de una vez al dia salvo en casos de extrema felicidad.